ÍNDEX:
1.1. Els estats del món actual
1.2. L’Organització Política D’Els Estats
1.3. Els Estats Segons L’Organització Territorial
1.4. Els Grans Àmbits Geopolítics
1.5. L’ONU, L’organització dels estats del món
1.6. La Unió Europea
1.7. Espanya, un estat de la unió europea
1.8. Catalunya, una comunitat autònoma dins l’Estat Espanyol
1.1. Els Estats En El Món Actual
1.1.1. Què és un estat?
L’estat és una unitat política i administrativa superior que regeix els seus territoris i els seus habitants, sotmesos a les seves lleis.
Els estats els formen un conjunt de ciutadans, amb drets reconeguts i obligacions com pagar impostos. L’estat controla un territori limitat per fronteres.
Els estats tenen unes lleis, els democràtics recullen les lleis en una constitució, tot i així tots els estats tenen una policia, per mantenir l’ordre públic i un exèrcit, per defensar-se. Els estats tenen trets d’identitat, com un himne, una bandera i sovint una moneda.
1.1.2. Els estats canvien
Al món hi han, actualment, 200 estats. Aquest nombre a anat canviant durant el llarg de la història i també continuarà canviant.
Hi ha estats com Gran Bretanya que tenen una llarga trajectòria, d’altres, però, s’han format recentment, com per exemple Montenegro. O d’altres que han desaparegut com Crimea, annexionada per Rússia.
1.1.3. Les funcions de l’estat
- Establir relacions internacionals
- Garantir la seguretat nacional
- Regular l’economia i les relacion laborals
- Proporcionar serveis
1.1.4. Els estats fràgils
Els estats fràgils són aquells que no tenen estructures estatals sòlides i no tenen prou capacitat per governar, llavors s’ajuden de l’exèrcit i impostos:
- Activitat policial i militar: usurpa l’ús de la violència
- Violació dels drets humans
- Població desplaçada
- Tutela internacional
- Corrupció generalitzada
- Mals resultats socioeconòmics
1.1.5. L’estat del benestar
Durant el s.XX les funcions de l’estat es van anar ampliant i, avui en dia, intervenen en l’economia i proporcionen serveis bàsics per la població.
Els diners dels impostos es destinen a:
- Als serveis públics
- Al sistema de pensions
- A les subvencions
Complir aquestes condicions defineix l’estat del benestar.
1.2. L’organització política de l’estat
1.2.1. Els estats democràtics
Als estats democràtics el poder està repartit en:
- El parlament, té el poder legislatiu
- El govern, té el poder executiu
- Els jutges, tenen el poder judicial
A més, els ciutadans tenen el dret d’elegir els representants del govern a través del vot. Les eleccions han de ser netes, honrades, amb partits justos. En un estat de dret, totes les persones estan obligades a respectar les normes i lleis.
1.2.2. Les Dictadures
En les dictadures, tots els poders de l’estat estan en mans d’una persona o d’un grup. Moltes vegades aquestes persones han aconseguit el poder de forma violenta, ja sigui després d’un cop d’estat o una revolució. Conseqüència: els ciutadans no tenen dret a influir en el govern.
En una dictadura, no estan reconeguts els drets humans, sols es respecten les lleis, i les persones que no les respecten sofreixen una repressió per part del govern.
En molts països hi han falses democràcies, a les eleccions sols s’hi presenta un partit, i si n’hi han més es falsegen els resultats.
1.2.3. Les monarquies i les repúbliques
Les monarquies són regides per el cap d’estat anomenat rei. Pot ser totalitària o democràtica:
Dins de les democràtiques hi ha:
- Monarquia Democràtica Constitucional: El monarca participa en les tasques de govern
- Monarquia Democràtica Parlamentària: El monarca no participa en el govern
Les repúbliques són estats en les quals el cap és el president, en les que són dictadures, el president és elegit pels grups de poder. En les democràtiques el president és elegit pels ciutadans.
República Parlamentària: Cap triat pel parlament i no coincideix amb el cap de govern
República Presidencialista: Cap triat pels ciutadans i coincideix amb el cap de govern.
1.2.4. Els estats segons la religió
- Laics: presenten una separació total entre govern i estat, la gent és
lliure de triar la religió que vulgui o pot no triar-ne cap.
- Confessionals: Religió oficial, impedeix alguns privilegis. Pot estar permesa o no la pràctica d’altres religions
- Teocràtics: Professen una religió oficial, llibres sagrats d’on provenen les lleis. Càrrecs religiosos tenen influència en l’estat. Està prohibida la pràctica d’altres religions i queden restringits alguns aspectes de la vida privada.
1.3. Els estats segons l’organització territorial
1.3.1. L’organització territorial de l’estat
Normalment, dins del propi estat hi han altres divisions territorials per administrar més bé el territori. Les divisions tenen noms diferents segons els països.
Administració central: Estén la competència a tot l’àmbit territorial, les institucions són: parlament nacional, govern de país i els tribunals superiors.
Administració regional o local: exerceix les lleix en el territori que li és assignat, les comunitats autònomes poden tenir institucions pròpies, en canvi un govern municipal, sols té poder executiu.
1.3.2. Els estats centralitzats
L’administració central governa tot el territori, les institucions locals no tenen autonomia de govern, els funcionaris són triats per l’administració central.
1.3.3. Els estats descentralitzats
En un estat descentralitzat cada regió té unes institucions pròpies, un parlament, un govern, uns tribunals…
Les regions disposen d’amplis poders als seus territoris. Les seves competències, o sigui matèries sobre les quals es poden imposar estan regides en una constitució.
1.4. Els grans àmbits geopolítics
1.4.1. La regulació de les relacions internacionals
Els estats es relacionen amb altres països mitjançant:
- Establir contactes diplomàtics
- Mantenir intercanvis econòmics
- Produir moviments de població
- Establir relacions culturals
També es va crea el dret internacional, per facilitar els acords, els pactes i els tractats.
1.4.2. Les organitzacions internacionals
Les organitzacions internacionals són associacions que han estat creades pels estats per tractar qüestions d’interés comú. N’hi han d’abast mundial i d’abast regional.
N’hi han que tenen objectius variats, com la ONU, però d’altres com l’OTAN que sols s’encarrega d’afers militars. El principal organisme de mediació entre estats és l’Organització de les Nacions Unides (ONU).
1.4.3. Els estats actuals entre la internacionalització i
l’aprofundiment nacional.
La majoria d’estats estan actualment condicionats per:
- Un factor extern: Decisions que es dirigeixen a institucions supranacionals
- Un factor intern: A l’interior sovint creixen reivindicacions o minories de pobres. Segons com l’estat els afronti, es pot tendir a la cohesió i la resolució del contenciós, o el contrari.
Les tensions cal enmarcar-les en un context de globalització econòmica. Les grans empreses multincacionals també han adquirit poder.
1.4.5. Com han d’afrontar els estats aquests reptes?
- La globalització requereix més cooperació en iniciatives.
- La reivindicació de les identitats internes diferents requereix iniciatives dialogades, descentralitzadores, que reconeguin la diversitat.
1.5. L’ONU, l’organització dels estats del món
L’organització de les Nacions Unides (ONU) es va fundar després de la segona guerra mundial. Actualment 193 països, casi tots els estats del món, formen aquesta organització.
Té tres objectius principals:
- Defensar els drets humans
- Mantenir la pau entre nacions
- Treballar en la cooperació internacional
A més l’ONU desenvolupa programes específics com per exemple: El PNUD, Programa de les Nacions Unides per al desenvolupament o UNICEF Fans de les Nacions Unides per a l’Infancia.
L’ONU té alguns punts febles, hi han 5 estats que poden vetar les decisions, a més l’ONU no té finançament propi, ni un exèrcit propi, per la qual cosa, depèn dels estats aliats.
1.5.1 La intervenció de l’ONU en conflictes entre estats
Quan hi ha un conflicte greu entre estats, hi intervé l’ONU. Que sols autoritza l’ús de la força en cas de legítima defensa o per ajudar a pobles sota domini d’un imperi colonial.
Els membres de l’ONU estan obligats a resoldre les desavinences entre si, i unir forces militars al Consell De Seguretat, per restablir la pau allà on s’hagi infringit.
El dret d’ingerència suposa l’intervenció de l’ONU en un estat per protegir la població, encara que sigui sense el consentiment del govern de l’estat.
Les forces armades de pau de l’ONU (cascos blaus), tenen com a objectiu restablir la pau, tot i que a vegades fa falta l’ajuda d’altres organitzacions com l’OTAN.
1.6. La Unió Europea
1.6.1 La història de la UE
Després de la Segona Guerra Mundial, els europeus van voler crear un estat de cooperació amb dos objectius:
- Consolidar la pau
- Competir units
El 1951, Bèlgica, Alemanya, França, Itàlia, Luxemburg i els Països Baixos van crear la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer (CECA), per explotar conjuntament els recursos europeus.
Els bons resultats van animar a ampliar la cooperació, el 1957 van signar el tractat de Roma, i es va formar la Comunitat Econòmica Europea (CEE) i la Comunitat Europea De L’Energia Atòmica (EURATOM). Van dur a terme les següents relacions:
- Desenvolupar polítiques econòmiques comunes
- Establir la llibertat de circulació
- Desenvolupar el dret comunitari.
El 1993 va entrar en vigor el tractat de Maastricht i la CEE va passar a dir-se Unió Europea (EU).
1.6.2. Unió econòmica i coordinació política
- 2002: Unió econòmica i monetària: creació Euro (€)
- Tractat de Lisboa (2009): Carta dels Drets Fonamentals De la Unió Europea.
- 2010: Estratègia Europea 2020:
- Crear un model econòmic sostenible socialment i ambientalment
- Fomentar la qualitat educativa, la investigació i la innovació
- Lluitar contra la pobresa, la segregació i els desequlibris de la riquesa.
- Homogenitzar les polítiques fiscals i pressupostàries.
1.6.3. Les institucions de la UE
- Parlament Europeu: representa la UE
- Comissió Europea: òrgan executiu
- Consell de la Unió Europea: òrgan decissori
- Tribunals: justícia
- Organismes especialitzats
Encapçalant això hi ha el Consell Europeu representat per el president del Consell Europeu i per l’Alt representant
1.7. Espanya, un estat de la Unió Europea
1.7.1. El sistema polític
La constitució espanyola defineix Espanya com un estat democràtic des del 1978:
- És un estat social
- És un estat democràtic
- És un estat de dret
1.7.2. Les principals institucions
- La corona: suprema autoritat de l’estat
- Les corts generals: poder legislatiu
- Congrés dels diputats
- Senat
- Govern: poder executiu
- Tribunals: poder judicial
1.7.3. L’organització territorial
Espanya s’organitza en municipis, províncies i comunitats autònomes:
- Més de 8.100 municipis, governats, cada un, per un ajuntament.
- 50 províncies, administrades per diputacions provincials. A les Canàries és el cabildos i a les Balears el consell insular.
- 17 comunitats autònomes i 2 ciutats autònomes. Cada una té un estatut d’autonomia
1.8. Catalunya, una comunitat autònoma dins l’Estat Espanyol
Catalunya es autònoma dins l’Estat espanyol, seguint els principis de la constitució i l’Estatut d’autonomia. La Generalitat és l’òrgan de govern de Catalunya s’ubica a Barcelona, la capital.
1.8.1. El municipi
El municipi és l’ens local bàsic, el territori és el terme municipal, regit per un ajuntament propi.
1.8.2. La comarca
La comarca és la entitat local de caràcter territorial. És l’agrupació de municipis contigus, té personalitat jurídica pròpia. El consell comarcal és l’òrgan gestor, format per regidors dels municipis.
1.8.3. La vegueria
És una agrupació de municipis, i és definida en l’estatut del 2006 com l’àmbit territorial específic per a l’exercici del govern intermunicipal de cooperació local. L’administració correspon al consell de vegueria, que ha de substituir la diputació provincial.
1.8.4. Un cas singular, la Vall d’Aran
El 2015 el Parlament de Catalunya va aprovar la llei del règim especial de l’Aran, que reconeix la realitat nacional occitana. En reconeix els símbols propis i en protegeix la cultura, permet l’ús de l’Aranès a les administracions i la capitalitat de Viella.
1.8.5. Els organismes supramundials
Els organismes d’administració supramundials, són conseqüencia del creixement accelerat de ciutats, pobles i urbanitzacions. A Catalunya l’exemple més clar és l’AMB, l’àrea metropolitana de Barcelona, formada per 36 municipis.
Hi ha voluntat de crear més organismes, com l’àrea metropolitana de Tarragona-Reus o la de Lleida, la de Girona i Manresa.
